Tots hem sentit alguna vegada aquest impuls irreprimible de tornar a instal·lar aquell joc que ens va marcar la vida quan teníem deu o dotze anys. En la nostra memòria, els gràfics eren hiperrealistes, la jugabilitat era perfecta i la història ens semblava la cimera de la narrativa. Però la realitat és que la nostàlgia és un filtre molt traïdor que sovint ens oculta les mancances tècniques, els controls incòmodes o unes mecàniques que avui dia ens semblarien insuportables. Tornar a un videojoc de la infància pot ser una experiència perillosa perquè correm el risc de trencar el record idealitzat que teníem d'ell, substituint una experiència màgica per la decepció de veure com ha envellit realment.
A vegades, el millor homenatge que podem fer a aquests títols és deixar-los on són: en el passat. El context en què els vam jugar, amb tot el temps del món i sense les comparacions constants amb els estàndards actuals, és el que els feia especials. Quan hi tornem ara, ens adonem que moltes vegades el que trobem a faltar no és el joc en si, sinó la sensació de descoberta i la falta de prejudicis que teníem aleshores. Hi ha jocs que aguanten el pas del temps com el bon vi, però n'hi ha molts d'altres que només funcionaven en aquell televisor de tub i en un moment vital molt concret.
Aquesta dualitat entre el record i la realitat ens fa plantejar quines són les joies que realment mereixen una segona oportunitat.
Si poguéssiu triar, quin és aquell joc que us agradaria poder esborrar de la vostra memòria per tornar-lo a jugar per primer cop sense saber res, i quin és el títol que teniu clar que, si el tornéssiu a posar avui dia, us jugaria una mala passada i us trencaria el record?
Més info aquí:https://geeknorants.com/per-que-tornar-a-jugar-a-videojocs-de-la-teva-infancia-es-una-idea-perillosa/